ArtĂ­culos - IndĂşstrias y comercios

CAN MASGRAU

Revista de Banyoles
núm.953, març 2013, pp.38-39

En l'article on parlava de can Nocaire, ja esmentava que l'any 1850 es va produir el casament de la filla de can Nocaire, Maria Teresa CordomĂ­ Giralt, amb un Masgrau, concretament amb Jacint Masgrau Teixidor, un fet que va comportar que a la llarga les propietats d'ambdues famĂ­lies acabessin en una sola.

A on avui en dia hi ha el carrer de Torras i Bages, en línia recta amb la casa pairal dels Peraseca (Ameller), és on aquesta família hi tenia, en el rec Major, un parell d'enginys, que amb el pas dels anys donarien lloc als molins d'escorça dels Masgrau - uns molins que primer es mourien mitjançant dues rodes i que anys més tard després del canvi sofert en una d'elles, passaria a ser una roda i una turbina - i una mica més vall un o dos molins més, un noc i un altre que primer seria polvorer i més tard possiblement reconvertit en trull d'oli. És en arribar a aquest punt on se'ns planteja un dels dubtes principals: on estava situat realment aquest noc, que donava nom a can Nocaire? I podem tenir dues possibles respostes.

Com proposàvem en l'anterior article dedicat a can Nocaire, podria ser que aigües avall dels molins d'escorça, hi hagués un noc, explotat pels Cordomí, el qual, després de deixar de fer el seu servei, va ser venut o regalat als Campolier, per ubicar-ho en el salt que hi havia més avall de can Nocaire. Seria en aquesta primitiva ubicació del noc on anys més tard va haver-hi el molí paperer dels Masgrau.

L'altra possibilitat, i després d'estudiar les poques restes que encara avui en dia queden, seria que la gran roda que feia moure, primer el molí de pólvora i després el trull de can Nocaire, fes moure a la seva vegada un petit noc, o bé que fos una roda totalment independent d'aquella. Aquesta hipòtesi vindria avalada pel fet de que d'haver existit un enginy entre els molins d'escorça dels Masgrau i el de can Nocaire, no hi ha cap resta de canal de desguàs, cosa necessària en qualsevol molí.

Sigui com sigui, el que sí que sembla cert és que una mica més avall dels dos molins d'escorça hi havia un altra enginy, que si ens atenem a la segona resposta, hauria d'estar mogut per la turbina dels Masgrau, el qual feia moure un molí paperer, i que seria el que a la segona meitat del segle XIX, en Miquel Cordomí Giralt, un germà de la Maria Teresa, heretarà del seu pare. Serà el mateix molí que l'any 1900 s'esmentava al carrer de Girona número 69 com a “Almacén i Fábrica de papel”, i que constava d'una planta baixa i un pis. Anys més tard, aquesta propietat, que estava envoltada per terres del mateix Miquel Cordomí i fins a llindar amb el monestir de la Providència i el rec Major, el 1916 va passar a mans de Concepció Tor Mercadal (dona de Francesc Campolier Pascual, de Miànigues).

Per la seva banda, el nou matrimoni Masgrau-Cordomí construirà la casa que tots hem conegut con a can Masgrau, situada al carrer de Girona número 63 (més tard 65) i que sortirà per primera vegada en el padró municipal de l'any 1854, tot just quatre anys després del casament. I serà en Jacint Masgrau el que a banda del molí d'escorça - que fabricava productes derivats de l'escorça d'alzina i de pi, relacionats ambdós amb l'adob de les pells - potenciarà el negoci del paper, fabricant tant paper blanc, de gra fi i superfície llisa, com d'estrassa, de gra més gruixut. Al front d'aquest negoci de molí paperer, sortirà com a contribuent des de l'any 1857 fins el 1897, primer d'una sola tina i des de 1864 per a dues tines. En aquest mateix negoci, situat al numero 67 del carrer Girona, instal·larà a finals del segle XIX, una màquina de paper continu d'un metre d'ample, que donarà lloc a la creació de l'empresa "La Providencia", una empresa que, segons un plànol industrial de Banyoles de l'any 1885, estava especialitzada en la fabricació de papers encolats per embalar les saques dels taps de suro i cartrons per les capses dels fòsfors. I que anys més tard, s'anunciava en el Calendari-Guia de Banyoles y sa comarca per l'any del Senyor de 1891 de la següent manera: "Fabrica de papel continuo de Jacinto Masgrau. Bañolas. Especialidad en papel encolado para embalar tapones de corcho y cartón para fósforos".

En el negoci familiar hi treballaran també els seus fills, en Josep Masgrau Cordomí (1867-1943) que ajudarà al seu pare en el molí paperer i en el d'escorça, fins l'any 1893 en que va muntar, també a can Masgrau, una fàbrica d'adobs de pells que va estar en funcionament fins l'any 1904; i en Salvador Masgrau Cordomí (1852-1913), que serà qui heretarà els molins de paper i escorça, del seu pare, així com, anys més tard, el trull del seu oncle, Miquel Cordomí Giralt, i que donarà lloc a un únic negoci familiar que unirà ambdues cases.

Però tot i que en Salvador serà qui hereti els diferents molins dels Masgrau i dels Cordomí, el 1891, en el Calendario Guia abans esmentat, i com una continuació de l'anunci de la fàbrica de paper del seu pare, ja s'anunciava, al mateix lloc, al carrer de Girona número 67, una empresa gestionada ja pels Masgrau Cordomí: "Pulverización de materiales para curtir y fabrica de curtidos de Masgrau y Cordomí, Hermanos. especialidad en becerros cirados y engrasados.

Fixem-nos que estem a finals del segle XIX i aquest anunci parla de dos negocis al numero 67 del carrer Girona: la fabrica de "curtits" d'en Salvador Masgrau Cordomí, i la de paper, anomenada "La Providencia" del seu pare, en Jacint Masgrau Teixidor. Però ens queda un tercer negoci, el que l'any 1900 en Miquel Cordomí Giralt, l'oncle d'en Salvador, té al carrer de Girona número 69 i que surt esmentat com a “Almacén i Fábrica de papel”. I per acabar de situar una mica més aquest intent de reconstrucció, ens queda que la casa familiar dels Masgrau estava al número 65.

Això ens vindria a dir que en un moment hi haurien dos negocis paperers i un de "curtits". Un fet que quadraria amb els tres enginys que hem esmentat: el dos d'escorça dels Masgrau (tot i que un d'ells ja amb funcions papereres) i més avall un altre dels Cordomí (amb funcions de paperer, tot i que cabria la possibilitat de que antigament hagués estat un noc).

Arribats al segle XX, tot just començar el nou segle, l'any 1901, i possiblement degut a la pèrdua del mercat americà, en Salvador va vendre la màquina continua i va tornar a arrendar l'antic molí paperer, el qual encara estava en funcionament l'any 1907 quan en Ramon Gussinyer en la memòria del seu Plano Topográfico "descripción del Lago, acequias, saltos, días especiales de riego, fincas de regadío, distribuidas en cuatro zonas y modo como se riega cada una" diu que al rec Major, les seves aigües són aprofitades, entre d'altres, per Miquel Cordomí i Salvador Masgrau Cordomí, el primer per donar moviment a un molí d'oli per mitjans d'una roda de caixons; i el segon, per donar moviment, amb un motor com el del primer, a una fàbrica de paper i altres maquines pròpies de la indústria dels "curtits", amb un salt efectiu, comú als dos de 2,837 m.

El mateix any de la mort d'en Salvador Masgrau, l'any 1913, va deixar de funcionar el molí paperer, mentre que la resta dels negocis eren heretats pel seu fill, en Jacint Masgrau Ramon, que el va sobreviure només tres anys, ja que va morir el 1916. El seus hereus foren els germans Masgrau Vilar, que si bé no continuaren amb el molí paperer, si que varen mantenir les activitats del molí d'escorça i el trull, fins a la dècada dels anys 40 del passat segle. Tot i així, l'any 1925 en Joan Vidal al seu llibre L'Estany de Banyoles, esmentava encara aquest molí, com a molí d'escorça de la Vda. de Jacinto Magrau, la Joana Vilar Vidal, el qual mitjançant un salt de 2,84 m. movia una roda de calaixos.

Serà en aquest edifici familiar, on a primers del passat segle, en Salvador va obrir la Banca Masgrau, la qual a la seva mort passaria a poder del seu fill Jacint Masgrau Ramon, que li canviaria el nom pel de Banca fill de Salvador Masgrau que com hem dit va morir aviat. Els seus hereus no es varen veure capaços de tirar endavant aquesta petita banca local i la traspassaren a la Banca Saderra Prat i Cia, que va traslladar el local a las cantonada del carrer Àngel Guimerà amb l'Avinguda del Països Catalans.

L'any 1994 l'ajuntament de Banyoles va comprar la finca i l'any segĂĽent, el 1995, va enderrocar la casa, per fer-hi passar la continuaciĂł del carrer de Torras i Bages.